PIREXTREM III. Temps de cicloturisme a Navarra.

Viatge del 23 al 26 de juny de 2016, organitzat pel Club Ciclista Pedreguer.

Larrau, poc abans de fer cim, per la vessant nord.

Dimecres, 17 de juliol. Any 1996. Dissetena etapa del Tour de França, Argelès-Gazost – Pamplona. Tot un raid muntanyós de 262 quilòmetres. El Col du Soulor, Aubisque, Marie Blanque i Soudet son un filtre abans de la definitiva ascensió final. Serà en l’últim d’ells, el dur i salvatge Larrau, on es decideixi el Tour i el domini d’un esport. Un recorregut dissenyat com a homenatge al ciclista navarrès, espanyol, Miguel Indurain Larraya. Dorsal 1. Guanyador de la ronda gala durant els cinc anys anteriors. Pentacampeó.

Divendres, 24 de juny. Any 2016. Nativitat de Sant Joan Bautista. França. Port de Larrau. Vessant nord, amb un desnivell de 1.205 metres, pendent mitja del 8% i rampes amb més del 15%. Vora vuit quilòmetres amb un desnivell mitjà superior al 10%. Un autèntic paredó. La carretera serpenteja al llarg de 15 quilòmetres, entre boscos de faig i avet, verds prats, menudes cases i ramat a peu del camí, oferint-nos uns dels paisatges més espectaculars dels Pirineus Atlàntics. Però la climatologia no ens acaba d’acompanyar des de que hem coronat la Pierre Saint Martin. En el descens cap al poble de Sainte-Engrâce, una boira espessa i tancada ens impedeix veure amb claredat la majestuositat d’aquest marc incomparable. Asfalt humit fins el fons de la Vall de Le Saison, on la boira pixanera escampa. I una vegada arribats al pont de Logibar, la pendent mitja prompte es situa al 10%, i així es mantindrà fins les primeres cases del poble de Larrau. De nou, la boira. Confusió i foscor. Ens enfrontem a allò desconegut, però també a nosaltres mateixos. Mirem l’estreta carretera que s’estén al capdavant, cap a enlloc, cap al no res. Aleshores, el mon pareix anar més lent, poc a poc, fins quasi aturar-se. Les gotes de suor es queden suspeses en els rostres i per tot arreu. Les rodes giren més peresoses. La mateixa boira cau amb certa lassitud. Aconseguim arribar al Col d’Erroymendi, un poc de treva i uns dos quilòmetres finals demolidors. No hi ha cap roda que valgui. La bicicleta és ara un instrument de tortura, un conjunt de ferros, neumàtics, cables i engranatge dissenyat per dur el cos del ciclista més enllà dels límits de l’esforç, fins trobar les zones del dolor. Cadascú ocupa el lloc que li correspon. La carretera és el jutge. Larrau. I finalment coronem. Ací dalt, el pic del Orhi ens vigila. Un punt eteri, irreal. Cel i muntanya. I boira, molta boira.

Foto amb integrants del Segària.

I va succeir ací, a Larrau. Ja quasi 20 anys enrere. Però amb sol i calor. Ací, en aquest mur pirenaic, es va forjar la fi de la llegenda. Ell, que durant un temps fou invencible. Per que tot canvia, perquè tot deu canviar, perquè res és per a sempre. Un Indurain deshidratat, esgotat, derrotat, mou el cap. La seua mirada cau al terra, a l’asfalt, lluny del cim. Fi d’una època. Fi d’un regnat. El ciclista de Villava té problemes per seguir al grup de Tony Rominguer i Abraham Olano. Ja el dia anterior va patir en el Col du Hautacam, tractant de seguir la roda de Bjarne Riis. Ací, a Larrau, el danès marxa ja per davant, junt a homes com Richard Virenque, Luc Leblanc, Laurent Dufaux, Fernando Escartín, Peter Luttenberger, Jan Ullrich i companyia, buscant els caixons del podi de Paris.

Miguel Indurain en el seu ascens a Larrau, l'any 1996.

Però en un port com aquest, sols poden dir-se coses bones de Miguel Indurain. Nosaltres l’hem viscut en les nostres carns. Larrau es fa etern per a Miguel, però ell és un senyor, en la victòria i en la derrota. L’hora de la desfeta es converteix en una infinita mostra d’afecte i d’estima dels aficionats que omplin la carretera. Un passadís humà. I lluny d’abandonar, tot i que el cos li ho demana, el cor li diu que a Espanya, a Navarra, a Pamplona, milers de seguidors l’esperen amb els braços oberts per homenatjar-lo, fins i tot en el moment en el que l’ídol està passant un autèntic calvari. Les imatges de Miguelón patint en les duríssimes rampes de Larrau, son una lliçó de Ciclisme en majúscules. Humanitat i modèstia. És, aleshores, quan el Ciclisme es fa èpic. És, aleshores, quan Miguel Indurain Larraya aconsegueix el caràcter de llegenda i sols queda dir: gràcies, Indurain!

Un any més, de la ma del Club Ciclista Pedreguer, alguns socis del Segària (Ondara) hem pogut participar en la PIREXTREM, una iniciativa dissenyada per Manolet Martínez Reina, pilar mestre, treball enèrgic, generositat i, sobre tot, passió per la bicicleta. En aquesta tercera edició de la PIREXTREM (la primera fou a juny de l’any 2010, al Pirineu Aragonès) el líder de l’equip ha tingut un gregari de luxe, un ànima bessona, Carles Torres Moncho. Però també un auxiliar incondicional, el sempitern Juan Antonio Martínez Campos, àngel de la guarda d’un pelotó amb més de trenta ciclistes. Puntals fonamentals en els seus clubs, la cèl.lula associativa esportiva històricament per excel.lència en la major part dels països europeus, també a Espanya. Com a Miguel Indurain a Larrau, a Isaba hem de donar-los les gràcies, a Manolet, Carles i l’avi Antonio.

Club Ciclista Pedreguer i Segària a la Pierre Saint Martin.

Aquest 2016 hem estat a localitat d’Isaba, a La Vall del Roncal. Un lloc estratègic on s’uneixen Navarra, Aragó i França, que ens permet conèixer diferents valls i racons de gran bellesa als dos costats dels Pirineus Atlàntics. És el límit occidental de la serralada pirenaica, quan els seus cims van perdent altura i s’acosten a la mar Cantàbrica.

Visita al poble d'Isaba.

Al cap i a la fi, estiu és per Sant Joan, i aquesta és una de les millors dates per fer bicicleta al Pirineu. Així, el primer dia, ruta circular des d’Isaba, amb 100 quilòmetres de recorregut, un total de 2.581 metres de desnivell i ports com el de Pierre Saint Martin, Larrau i Laza. Durant la segona jornada, travessem la Vall del Roncal, La Vall de Salazar i La Vall d’Ansó (Osca). Uns 110 quilòmetres de recorregut, 1.840 metres de desnivell i els ports de Laza, Igal, Matamachos i Argibiela. No hi ha temps, ni classificacions, ni premis. Tots eixim junts i tots arribem junts. Cadascú puja al seu ritme, però al cim es reagrupa el grup. Mengem, xarrem o tornem a baixar per pujar amb els més endarrerits. L’objectiu prioritari és mantindré l’esperit d’ajuda i companyerisme. Cicloturisme. Pel camí, poblacions com Uztárroz, Ochagavia, Burgui, Vidángoz, Roncal, Urzainqui, Güesa, Garde, Ansó, Zuriza... o Larrau, allí on tot s’alenteix, allí on la muntanya es fa mur.